‘De los autos se desprende que este procesado no actuó en forma positiva en el comité revolucionario en el que nominalmente desempeñaba el cargo de presidente, ni tuvo participación directa y personal en los asesinatos, incendios y demás excesos cometidos en la población, así como protegió a algunas personas perseguidas, entre ellas a veintidós Padres Cartujos de Montealegre, salvando con su intervención algunas vidas’.
Extracte de la indagatòria del Consell de Guerra franquista a Frederic Xifré. Reivindicar l’alcalde Xifré té vigència avui dia. Per la seva importantíssima càrrega simbòlica i el seu valor polític de caire democràtic. No com una qüestió d’apassionament partidista sinó de justícia històrica amb la seva figura. És un símbol democràtic de la ciutat de Badalona. Va ser assassinat pels feixistes justament per això.
Tanmateix, si ens fixéssim en termes estrictament d’obra de govern, el que fou alcalde de Badalona, Frederic Xifré i Masferrer (Sant Andreu de Palomar, 1885 – Barcelona, 1940), no seria gaire rellevant dins del conjunt de batlles de la nostre població. Primer, pel poc temps que va exercir el càrrec, entre març de 1936 i gener de 1937. I, després, perquè el govern municipal va estar molt condicionat als pocs mesos de posar-se en marxa, per l’inici de la Guerra Civil i l’esclat revolucionari a partir del 19 de juliol de 1936. D’altra banda, algú fent ‘d’advocat del diable’, podria esgrimir que el seu cas no és l’únic en el procés de recuperació de la memòria històrica republicana i de la repressió franquista per part de les polítiques públiques. Potser, però el seu anàlisi seria incomplert com veurem a continuació.
Qui era Frederic Xifré?
Xifré era un emprenedor local que dirigia una fàbrica de perruques, postissos i d’articles destinats a les perruqueries al carrer Eduard Maristany núm. 97 de Badalona. Aquesta fàbrica, coneguda popularment com ‘El Pèl’ era continuació de la societat iniciada a principis del segle XX amb el seu germà Manel i el seu amic Francesc Estruch. Era una empresa mitjana que havia arribat a donar feina estable a una setantena de persones.
La casa familiar d’en Xifré estava emplaçada a prop, al carrer Sant Isidre núm. 41. Els familiars i els testimonis que el recorden, el descriuen com un home bo, moderat, de tarannà afable i bonhomiós i el defineixen com un membre de la burgesia liberal, compromès políticament amb el republicanisme d’esquerres. Era vidu quan van precipitar-se tota la sèrie d’esdeveniments de l’any 1936.
El seu interès per la política municipal l’havia portat a presentar-se com electe pel partit d’Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Va ser escollit regidor a les eleccions municipals de l’any 1917 per part de la Coalició Republicana (formada per la UFNR en coalició amb el Partit Republicà Radical), candidatura guanyadora que va portar a l’alcaldia a Jaume Martí Cabot (UFNR), el que havia estat precedit per l’alcalde per Josep Casas Costa també del mateix partit. Xifré, va estar però poc temps al consistori. Arran de l’actuació repressiva de la guàrdia civil sobre els vaguistes de la fàbrica química Cros concentrats a la Plaça de la Vila, el 26 d’agost de 1918, amb el resultat de quatre treballadors morts i nombrosos ferits, l’alcalde i tots els regidors van deixar d’assistir a l’Ajuntament com a mesura de pressió per demanar responsabilitats governatives. No se’n van sortir amb la seva. En canvi, els regidors de la Lliga Regionalista trencaren l’acord uns mesos després i governaren la ciutat juntament amb els regidors de la minoria carlina i els republicans radicals que van reintegrar-se al consistori.
La inestabilitat social i la dictadura de Primo de Rivera, van caracteritzar el període històric posterior. Amb el triomf republicà a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, i la posterior proclamació de la República el 14 d’abril, s’obrí una nova etapa d’obertura política, democràtica i de progrés.
Xifré, en representació d’Esquerra Republicana de Catalunya va tornar a ser escollit regidor a les eleccions municipals de gener de 1934, les últimes que van tenir lloc a l’Estat fins l’any 1979. La candidatura d’ERC va guanyar les eleccions, accedint a l’alcaldia Joan Deulofeu Arquer, el que curiosament havia estat precedit per l’alcalde Josep Casas Costa (en representació de la Coalició d’Esquerres, vinculada majoritàriament a ERC), després d’un segon període al capdavant del govern municipal. I, parlant de segones experiències, Xifré va estar de nou molt poc temps al consistori ja que aquest va ser suspès arran dels Fets del 6 d’Octubre de 1934. Després del triomf electoral a les eleccions estatals del Front Popular (Front d’Esquerres a Catalunya) el mes de febrer de 1936, va reposar-se oficialment el consistori escollit a les eleccions municipals de 1934. Va ser aleshores, com regidor del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Badalona, que Xifré va accedir a l’alcaldia després de la renúncia per motius de salut de l’alcalde Joaquim Deulofeu (ERC), el març de 1936.
Durant l’alcaldia de Frederic Xifré va aprovar-se el conegut Pla Fradera, pla urbanístic per a la projecció de la ciutat. Una curiositat poc coneguda perquè el seu mandat va donar-se en un període excepcionalment difícil, enmig d’una guerra incivil, amb una dualitat de poder exercida pels revolucionaris, i amb repetides accions violentes de grups d’incontrolats a les quals Xifré va intentar posar fre i protegir persones perseguides tan sols per la seva ideologia o creença, posant en risc la seva pròpia vida.
Amenaçat pels més radicals, i després d’un escorcoll a casa seva el mes de desembre de 1936, ordenat pel conseller de Defensa del propi Ajuntament de Badalona, Joan Torecillas García, un home vinculat a la FAI, va aprofitar un viatge de negocis a Bilbao (aleshores s’havia que passar per França ja que enmig hi havia la zona franquista), per marxar a França el gener de 1937, instal·lant-se amb un germà seu a Marsella. Les circumstàncies van fer que fos cessat de tots els seus càrrecs institucionals i de partit a Badalona.
Va tornar a la zona republicana el mes de novembre de 1937, retrobant-se amb la família. Va fixar la seva residència a la masia de can Sans d’Alella, i a petició dels treballadors de la seva fàbrica col·lectivitzada es desplaçava amb discreció a Badalona per a dirigir-la. Com que no tenia delictes de sang, no va marxar a l’exili quan van arribar els franquistes; així, va ser detingut i tot i els nombrosos avals de gent significada amb el nou règim i la signatura de tots els treballadors de la seva fàbrica, jugant-se-la en una època molt perillosa, va ser assassinat per la pressió d’una mà negra cegada pel desig de venjança.
El Consell de Guerra a l’alcalde Xifré
El dia 16 de març de 1939, Frederic Xifré va ser detingut a la població d’Alella per part de Josep Tramuns Guardiola, Joan Sirvent Colomer i Francesc Seriol Pare, tres ‘agentes de la Autoridad nombrados por la Jefatura Superior de Policía de Barcelona como colaboradores adscritos a esta Comisaría’. Van detenir-lo i traslladar-lo a la Comissaria de Badalona ‘por constarles que fue alcalde de esta población [Badalona] durante los primeres meses del dominio rojo separatista, y durante cuyo mandato fueron cometidos gran número de asesinatos, incendios, robos y saqueos, suponiendo fundadamente que era cómplice de los mismos […]’.
Des de la seva detenció, mentre romania a la presó de Badalona, les autoritats franquistes van començar a recollir informes, testimonis i declaracions que van incloure’s en el Consell de Guerra Sumaríssim d’Urgència núm. 4013. Entre els acusadors, a més de les tres persones que l’havien detingut va haver-hi Joaquim Munells Busquets, Lluis Romagosa Pechia, Jaume Gasull Vilanova, Joaquim Estrany Palou, i l’alcalde-gestor de Badalona, Miquel Xicart Potrony; a més, segons ha perdurat en la memòria popular, d’altres acusadors que van exercir la seva influència directament amb les autoritats franquistes.
En les declaracions que li van prende a Xifré, aquest va explicar que ‘como presidente de Salud Pública fue absolutamente nominal no presidiendo ni firmando las reuniones ni escrito alguno en relación con dicho comité. Que se negó así mismo a firmar como alcalde las destituciones de los funcionarios depurados. Que se formaron las Patrullas de Control bajo las órdenes y dirección del Comité de Guerra sin que interviniera para nada el Ayuntamiento hasta el punto de no conocer el declarante el funcionamiento de las mismas’.
Entre els informes sobre ell, pren rellevància un de Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET y de las JONS, el partit únic del règim) on diu literalment: ‘Parece ser cierto que se enemistó con los elementos pistoleros de la localidad por cuyo motivo fué objeto de algun registro en su domicilio particular’ El 15 de juliol, Xifré va ingressar a la presó de Sant Elies de Barcelona. El dia 26 del mateix mes va ser jutjat per un Tribunal Militar acusat de ‘rebelión’ i tot i que el Ministeri Fiscal va demanar 30 anys de presó, finalment va ser condemnat a la pena capital. Immediatament per part dels familiars i amics va començar una intensa tasca per aconseguir certificats de descàrrec. Per a Xifré van recollir-se nombrosos i importants – per les persones que els signaven – certificats que explicaven les seves actuacions per ajudar i salvar a persones d’ordre, monjos i sacerdots perseguits pels elements més extremistes o incontrolats. D’aquests testimonis se’n desprèn també que va tenir amagat a casa seva durant força temps una persona buscada pels comitès revolucionaris i, segons sembla, horroritzat i desenganyat pel que havia passat a la reraguarda, un cop retornat a zona republicana, estava esperançant amb la victòria dels ‘nacionals’, ajudant econòmicament al nomenat Socors Blanc.
Els certificats de descàrrec van ser: del comandant Enric Aguado Cabeza i el testimoni de la seva esposa Mercè Roig Vila; de Josep Planas Planas; dels falangistes Francesc Esteva Estela i Ricard Carreras Hoppe; de l’expresident del Círcol Catòlic Joan Serra Viñas; dels sacerdots Antoni Briàs Miquel i Pere Rifé Ausió, de les parròquies de Santa Maria i de Sant Josep, respectivament; de Miquel Soldevila Sola, militant de Falange, regidor de l’Ajuntament d’Alella i Cap local del Movimiento; de Luis García de Luna, ‘camisa vieja’ de Falange i Delegat Provincial d’Administració del Sindicato Español Universitario; del capellà de les Escoles Pies de Barcelona, Joaquim Seguí Carré; de l’exprior dels carmelites descalços de Badalona, F. Arcàngel de la Virgen del Carmen; del superior de la Cartoixa de Montalegre; de tres veïns d’Alella; de l’abadessa del convent de religioses clarisses de la Divina Providència, sor Clara de Nuestra Señora del Pilar; de l’exjutge de Manlleu, Enrique Baulenas Moreto; de l’advocat Domènec García Pujol que va estar amagat al domicili particular d’en Xifré; de 66 treballadors i treballadores de la seva empresa demanant la commutació de la pena capital per la immediatament inferior. Aquesta darrera petició va ser traslladada al Ple municipal i la Comissió Gestora municipal va aprovar-la amb data d’1 d’agost de 1939. Una setmana més tard, un cop consultades les ‘autoridades superiores’ van revocar l’acord pres.
Totes les gestions realitzades van ser endebades. La sentència va seguir el seu curs, prenent el sentit d’exemplaritat sobre el que havia estat alcalde de Badalona. Xifré va ser afusellat al Camp de la Bóta el 15 de febrer de 1940. La seva memòria perdura i una bona ocasió per conèixer-la és fer-ne difusió pública del seu sumaríssim, per tal de posar en valor el seu cas, el del batlle de la ciutat catalana amb més pes específic afusellat pel feixisme.
Article publicat a Revista de Badalona, núm. 693, desembre 2009.
Autor: Jordi Albadalejo
